Entrevista amb John Thompson #
Barcelona, diumenge 6 de febrer de 2005
Ens trobem amb John Thompson i la seva dona Suzanne al hall de l’hotel on s’estan aquests dies. De seguida ens reconeixem, ens saludem i ens al·legrem de veure’ns les cares desprès de tants e-mails, i comencem a parlar sobre la ciutat. Per fer l’entrevista vam buscar un lloc on prendre alguna cosa abans d’anar a dinar. Plovia bastant quan vam sortir de l’hotel, però alguna cosa ens deia que aquell seria un dia brillant.
Amics del Guqin: Com es va interessar pel guqin?
John Thompson: Em sembla que la resposta és un mica llarga. Per una banda, a l’institut vaig estudiar música occidental antiga. Per una altra, em vaig interessar per Àsia perquè vaig anar a Vietnam amb l’exèrcit. Vaig començar a llegir sobre Àsia, i vaig llegir el llibre The lore of the chinese lute de Robert H. Van Gulik. I per haver llegit aquest llibre vaig conèixer part de la història del qin i també de la filosofia del qin. I vaig veure que el qin és el millor instrument a Àsia per estudiar música antiga. És l’únic instrument no occidental que té una tradició escrita. Així que m’hi vaig interessar perquè és música antiga i a mi m’agrada la música antiga occidental. Fins aquí, el meu interès era només teòric, ja que no havia sentit mai la seva música. Després de sortir de l’exèrcit i acabar els estudis, vaig anar a Taiwan per a estudiar xinès i investigar sobre el qin, i vaig començar a tocar-lo i em va agradar molt. Així que m’hi vaig interessar en el qin com a instrument desprès de llegir sobre ell, i m’hi vaig interessar per la seva música després d’interpretar la música. m’agrada la música del qin, però especialment m’agrada que quan toco el qin la música és calmada i baixa, i que puc tocar només per a mi i no he de preocupar-me d’altra gent - quan era petit i tocava el violí i el piano, era conscient que a la gent no li agradava escoltar quan practicava. Amb el qin no em preocupava que algú em sentís tocar ja que ningú em podia sentir i podia practicar i practicar fins tocar bé i aleshores tocar per a la gent.
AG: Com es va sentir quan va començar a tocar el Guqin? Què el va impulsar a aprendre a tocar-lo?
JT: Crec que quan vaig començar a tocar el qin va ser com quan vaig començar a tocar altres instruments: al principi no era gaire bo així que no era gaire satisfactori, però si era interessant. Amb el violí i el piano hi havien molt bones gravacions així que sabia que la música era bonica. Amb el qin era diferent perquè no hi havia cap gravació, així que no podia escoltar la música abans i per tant no la podia conèixer, saber com era, fins que no la toqués. No tenia el reforç d’escoltar la música, així que era com una mena d’experiment. Vaig començar el 1976, just després de la revolució cultural i no hi havia cap gravació, potser una o dues de poca qualitat, i fins cinc o sis anys després no vaig començar a sentir bones gravacions. I quan vaig sentir aquestes gravacions vaig dir-me sí, és una música molt bonica. Fins aleshores, m’agradava tocar més aviat com un experiment d’aprenentatge.
Vaig tenir una experiència similar quan vaig estudiar l’òpera xinesa. Havia escoltat una gravació d’òpera xinesa i aleshores vaig anar a una representació. Em penso que no em va agradar gaire, tot i ser interessant de veure. Al mateix temps sabia que havia de ser meravellòs perquè hi havia molta gent que ho deia d’aquests espectacles. Així que calia que conegués el seu llenguatge - el llenguatge de la música és internacional però continua éssent un llenguatge, així que cal estudiar-lo. Vaig començar a estudiar l’òpera amb un professor que treballava en la producció de programes d’òpera per a la TV de Taiwan, i cada setmana anava a veure una representació i traduia l’història. Vaig fer-ho durant sis mesos apròximadament i em va agradar molt. Axí que entendre la bellesa de la música del qin va ser una cosa semblant. Desprès d’estudiar-la uns cinc anys vaig escoltar les gravacions dels mestres dels anys cinquanta, i vaig millorar la meva percepció de la seva música.
AG: Quina educació musical - especialment no occidental - ha rebut per tal de tocar el guqin?
JT: A la universitat vaig estudiar música occidental antiga, i posteriorment vaig estudiar música oriental. Bé, de fet tocava el samisen. El samisen és un instrument japonès d etres cordes semblant a un banjo. El tocava en un petita agrupació musical japonesa a l’institut, als Estats Units, i tocàvem música per a una forma de teatre japonès, kabuki. Aquesta és tota l’educació musical no occidental, però no té cap connexió amb el qin.
AG: Quants mestres ha tingut?
JT: Només he estudiat amb un mestre, Sun Yü-Ch’in, a Taiwan. Vaig estudiar amb ell uns dos anys, i desprès el meu mestre ha estat la tablatura perquè tota la música que toco és música que aprenc de la música escrita a les tablatures. Així que podria dir que he tingut dos mestres, un el mestre a Taiwan i l’altra la tablatura.
Suzzane Smith: I el Doctor Tong? (Tong Kin-Woon)
JT: No he estudiat mai com tocar amb el Doctor Tong. Bé, de fet sí vaig tenir una mestre a Hong Kong durant sis mesos, Tsar Teh-Yun. La majoria dels músics a Hong Kong han estudiat amb Tsar Teh-Yun. Ella tindrà ara 99 anys d’edat, i molts dels millors músics de Hong Kong han estat els seus alumnes. Hi ha un altra músic a Honk Kong, el doctor Tong Kin-Woon, però li vaig fer consultes, no em va ensenyar a tocar ni cap melodia per a qin. Ell em va ajudar a traduir textos i vam parlar també sobre el significat de la música. Al meu entendre, la tablatura del qin és la descripció d’un alumne de com el seu mestre tocava les melodies. És com dir “el meu mestre quan tocava posava un dit aquí, un altre dit allà i feia això”. No és com la composició o la notació, és només la descripció de com toca un mestre del qin. Així que podria dir que els meus mestres han estat tots aquells dels que he llegit la descripció de com tocàven les diferents melodies.
AG: Quins llibres qin ha estudiat més?
JT: Bé, el centre del meu estudi va ser al principi el Shen Qi Mi Pu, publicat el 1425. Primer vaig aprendre les quinze melodies que Sun Yü-Ch’in em va ensenyar i després vaig començar a aprendre a tocar llegint el Shen Qi Mi Pu. Després d’aprendre tota la seva música, la vaig enregistrar tota. Posteriorment vaig estudiar el tercer llibre que es va publicar el 1491, el Zheyin Shizi Qinpu. Molta de la seva música és la mateixa que la del Shen Shi Mi Pu, així que vaig enregistrar en un CD la música que no estava en el primer llibre. Després vaig aprendre algunes peces que apareixen en el Xilutang Qintong publicat el 1549, que va ser el meu tercer objectiu d’estudi. També hi ha el Taigu Yiyin publicat el 1511, que només té cançons qin, així que l’estudi d’aquest va ser diferent, ja que a les cançons qin la melodia ha d’anar amb la veu, i per entendre la cançó s’ha de traduir la lletra. Traduir poesia és molt difícil. De fet, no em resulta còmode cantar-la perquè realment no l’entenc del tot. El ritme el marca l’estructura de la música i l’estructura de la poesia, així que per seguir l’estructura de la poesia cal entendre la poesia.
AG: És aquesta la raó que les melodies qin no siguin cantades?
JT: No! Hi han unes quantes cançons qin. En el passat hi havia discussions sobre si la música qin havia de ser cantada o no. Alguna gent deia que quan Confuci tocava també cantava, així que quan toquem també hauríem de cantar. És per això que en algunes escoles qin canten quan toquen. Altra gent diu que quan es canta mentre es toca, no és tan interessant com quan només hi ha música, així que és millor només tocar.
AG: No és comú, doncs.
JT: No és tan poc comú avui en dia. Alguns dels llibres qin des del segle XV fins el segle XX inclouen cançons. Al segle XIX és normal veure cançons als llibres qin i la gent sí cantava. Al segle XX es va deixar de cantar. Però ara hi ha gent que també canta quan toca, tot i que no és molt sovint.
AG: Sap d’algun disc o gravació on apareguin cançons amb el qin?
JT: No que només tingui cançons - sé de gravacions on una o dues de les peces són cantades. Quan ensenyo a tocar el qin, els hi dic als meus alumnes que cantin, perquè crec que els hi ajuda a aprendre la melodia. Quan comences, ho has de fer amb una melodia simple, que puguis cantar - pots recordar la melodia i també pots aprendre la pronunciació. Pots aprendre a tocar el qin sense saber xinès, però penso que és bo aprendre’n una mica i poder pronunciar les paraules correctament.
AG: Com és de difícil reconstruir una melodia qin antiga?
JT: Com és de difícil? En una escala del 1 al 10? 1 el més fàcil i 10 el més difícil?
AG: Sí, quant temps tarda en reconstruir-ne una?
JT: Bé, he estat fent-ho durant quasi trenta anys, així que puc dir que era diferent quan vaig començar. La tradició de l’aprenentatge és copiar el que fa el teu mestre: el mestre seia davant i tocava i l’alumne el copiava. Com que la música no s’escriu com una nota, no pot ser llegida com en el cas d’una partitura de piano. Abans de començar a reconstruir per mi mateix primer vaig estudiar les reconstruccions d’altra gent. Quan vaig començar a reconstruir per mi mateix, triava melodies de les que existís algnua gravació així com la transcripció de la tablatura. És a dir, estudiava la transcripció, estudiava la tablatura i estudiava la gravació, i aleshores mirava d’entendre l’estructura de la música, la connexió entre la música escrita i el so de la música. Després de fer-ho un parell de cops vaig començar a tocar-la peça, mirant de fer coincidir les notes del sistema occidental amb les notes de la tablatura, escrivint la transcripció i finalment cercava l’estructura dins la música.
Al principi, només feia el Shen Qi Mi Pu, així que agafava una melodia, feia tot això, i quan l’entenia n’agafava una altra. De les 64 peces del Shen Qi Mi Pu, hi han unes quatre o cinc que em van semblar molt fàcils de fer. Normalment, una peça curta no és gaire complicada, però quan et trobes les més complicades les coses es tornen molt més difícils. Per exemple, les més fàcils al principi em costaven dues setmanes d’investigació, i ara les podria fer en un parell de dies. Però amb les més complicades podia passar-m’hi un més i encara no entendre-les, així que les deixava de banda per treballar en una altra cosa i després tornar-hi. Així que la dificultat es divideix en dos parts de l’aprenentatge, assignar les notes i aprendre la melodia. I si no puc tocar la melodia, com puc saber com és la melodia? Per aprendre-la he de tocar-la. Però per tocar-la, he de d’aprendre-la. És difícil en aquest sentit, i amb les peces simples no representa un problema. Amb les peces més complicades primer vaig fer la transcripció i després la tocava en un sintetitzador, per poder-la sentir després, per tal de tenir una gravació. Així que amb les més complicades passava molt de temps fins arribar a entendre-les.
AG: Escriu nova música per al qin? Sap d’algú que ho faci?
JT: Sí, hi ha gent que escriu nova música per al qin. Jo he adaptat música antiga per a crear-ne de nova, modificant-la. Per exemple, agafant motius tradicionals i algunes melodies i arreglant-les de nou en una estructura de blues. He tocat algun cop aquestes peces davant de públic xinès, i la seva reacció inicial és la mateixa que davant de la música antiga. A més, normalment no coneixen l’estructura de blues, i encara que s’adonessin, és díficil de reconèixer si es toca en el qin. Pel que fa a la segona part de la pregunta, m’he trobat alguns compositors que creen nova música per al qin. A Xina hi ha gent que escriu concerts per al qin en orquestra, però és voler fer sonar al qin com si fos un altre instrument.
AG: Què en pensa del futur del qin?
JT: El futur del qin!?
AG: Sí.
JT: És molt brillant. Quan em fan aquesta pregunta primer pernso en el futur del món. De fet, el futur del qin està connectat al futur del món. Si destruïm el nostre entorn, no hi podrem viure més, i no hi haurà qin. Però si podem salvar el nostre entorn crec que hi han bones possibilitats per al qin. Hi ha molta gent que estudia el qin a Xina, i gent fent molt bons instruments. Després de la revolució cultural, quasi bé tothom a Xina toca amb cordes metàl.liques (nylon), en un estil de música que crec que és bastant diferent. Avui en dia és difícil trobat gent que toqui amb cordes de seda. Crec però que cada cop hi ha més gent que comença a tocar amb cordes de seda, o bé que s’interessa. Fora de Xina, és a dir, a Taiwan, Hong Kong i també a Nova York la gent toca també amb cordes de seda. Crec que en el futur hi haurà dos estils de qin, potser l’antic estil de les cordes de seda i un nou estil modern amb cordes metàl.liques. Penso que en el futur hi haurà més gent tocant el qin.
AG: Les cordes metàl.liques poden tenir una repercussió negativa en el futur del qin?
JT: Jo compararia les cordes de seda i les metàl.liques amb el que seria el clavicordi i el piano. El clavicordi i el piano no són enemics, són diferents. Crec que el problema és que avui en dia la gent no se’n adona, no saben que les cordes de seda són diferents de les metàl.liques, i fins i tot, hi ha gent que desconeix l’existència de les cordes de seda. Originalment, l’objectiu de les cordes metàl.liques era imitar el so de les cordes de seda, i fins a cert punt es pot entendre, però no és natural. Les cordes metàl.liques de per si fan que el músic toqui diferent. I la gent que ha tocat amb aquestes cordes durant molt de temps han creat noves formes de tocar, especialment pel que fa als ornaments.
AG: Creu que el reconeixement del qin per part de la UNESCO com a patrimoni cultural intangible pot ajudar al futur del qin?
JT: No ho sé. Als Estats Units la majoria de la gent no sap què és la UNESCO o no li preocupa. Així que als Estats Units no crec que sigui revelant. A Xina crec que sí, que la gent aprecia més aquest reconeixement, així que crec que la resposta seria sí. Crec que és bo per a Xina.
AG: Com es viu el qin als Estats Units? Es sent com un estranger quan toca a Nova York?
JT: És difícil perquè la gent no sap què és un qin. A més la reputació de la música xinesa no és gaire bona. Molta gent pensa que la música xinesa és bastant sorollosa i poc interessant. En aquest sentit, és difícil que la gent se’n adoni que el qin és diferent a la resta de música xinesa.
AG: Hi ha una cita de Curt Sachs a la seva plana web sobre la dificultat dels occidentals per apreciar l’espiritualitat de la música del qin.
JT: Penso que la dificultat no està en la persona occidental, més aviat a l’entorn. Has d’escoltar el guqin en l’entorn adequat. Si toqués aquí el guqin [estàvem prenent un refrigeri en un bar - veure foto], ningú podria apreciar-lo, però si el toqués en un lloc molt tranquil, com podria ser una biblioteca o una església, aleshores qualsevol persona que apreciés la música occidental antiga podria apreciar la música xinesa antiga. Però s’ha d’escoltar en l’entorn adequat, el qin ha d’encaixar amb l’entorn, no el pot superar.
AG: Normalment les melodies per al qin tenen noms poètics, igual que les seccions en les que es divideixen. Creu que tenen algun significat?
JT: Jo els interpreto com imatges o il.lusions, no en l’estil d’una temàtica concreta. Per exemple, hi ha cops que una mateixa peça amb un títol, i cada secció també amb un títol cada una, i té una història específica, però potser en un altre llibre trobes la mateixa melodia i pot ser totalment diferent, el títol, les seccions, … A vegades determinats sons poden ser molt similars a sons de la natura i s’utilitza intencionadament en algunes ocasions, però és inusual.
AG: Hi ha una cançó, Oques salvatges aterren en un banc de sorra, on es poden sentir les oques xisclant.
JT: Sí, és només una part de la peça, veritat?
AG: Sí.
JT: En algunes peces es pot tenir aquest tipus d’imatge, igual que en altres peces et poden venir altres imatges. No obstant, existeix una altra visió d’aquesta peça. A la tradició xinesa l’oca representa a una persona que és lluny de casa. Les oques salvatges migren cada any, i a la tradició escrita xinesa, les oques que estan al sud pensen en la seva llar que està al nord. Les melodies sobre oques representen el desig de tornar a casa. Així que quan sentís aquesta peça, pensar sobre el desig de tonar a casa és més important que escolatr els sons que semblen oques cridant. Però com es representaria musicalment el desig de tornar a casa? Potser tocant una melodia de la teva regió, però amb aquest tipus de música tant antiga és difícil de confirmar qualsevol afirmació.
AG: Quants instruments qin té?
JT: Quants tinc? Em sembla que vuit.
AG: Vuit qins!?
JT: Aquesta és una pregunta difícil. Tinc alguns per vendre perquè necessito instruments que vendre als meus alumnes. Meus tinc el meu, dos d’antics, cinc fets a Chengdu de 15 a 20 anys, dos dels quals tenen un micròfon incorporat (no els utilitzo quasi bé mai). També tinc el meu primer instrument, fet fa trenta anys a Taiwan, i el que he portat a Barcelona per la conferència de dimarts, que ha estat fabricat a Beijing farà dos anys. Recentment, he adquirit un altre, però com he dit abans, en venc alguns.
SS: Hi ha molta gent que només té el qins per penjar-los de la paret com si fossin objectes d’art.
JT: Molta gent que col·leciona objectes d’art compra els instruments més antics. Així que hi ha molts instruments antics i molt bons que ningú pot tocar ja que una persona rica els posseeix i els penja de la paret.
AG: També els museus.
JT: Sí, els museus també. Hi ha algun museu a Espanya que exhibeixi algun qin?
AG: Creíem que cap.
JT: Hi ha algun museu a Espanya que tingui una bona col.lecció d’art xinès?
AG: No ho creíem. L’any passat el Forum de les Cultures va exhibir la col.lecció dels Guerrers de Xi’an, una col.lecció d’art funerari.
AG: Ha vist el qin de ferro?
JT: He vist el qin de ferro del Museu Smithsonian. És aquest al que et refereixes?
AG: Sí.
JT: De fet, el vaig tocar. No està exhibit, el tenen al magatzem, però un cop que estava de visita me’l van deixar tocar. No feia gaire so. Està fet de ferro, no pel so, només com a objecte d’art. Els hi vaig suggerir que fessin una gravació.
També he vist, però no vaig tocar, dos qins fets de ceràmica al Museu Nacional de Taiwan. El Museu del Palau Nacional és el museu més gran d’art xinès, i tenen dos qins de ceràmica a més d’un qin del segle VIII.
ST: Vosaltres toqueu el qin?
AG: No, però ens agradaria.
JT: No encara!
AG: L’instrument és difícil d’aconseguir aquí, l’única possibilitat és comprar-lo per Internet, i surt molt car.
JT: Si voleu un instrument que soni bé, us pot sortir per uns mil dòlars.
AG: És diferent la fabricació d’un qin per a cordes de seda d’un qin per a cordes metàl.liques?
JT: Hauria de ser construït de forma diferent. Encara que l’instrument no sigui gaire bo pots obtenir un bon so amb cordes metàl.liques. Aquestes estan més tibades així que no vibren gaire, però si poses cordes de seda, aquestes al vibrar poden xocar amb la fusta.
AG: Realment els qin necessiten cordes?
JT: Bé, a la meva web hi ha un poema famós amb un dibuix d’un home sentat amb un qin sense cordes al costat. El poema diu, més o menys, que amb el so de la natura, quina necessitat hi ha de posar cordes al qin? Perque la música qin és el so de la natura i ja tens el so de la natura, així que no hi ha necessitat de tocar el qin. Així que sí, no necessites les cordes per apreciar el qin.
AG: Quines són les influències del confucionisme i del taoisme a la música del qin?
JT: És difícil de quantificar la influència real en termes musicals. És fàcil de dir si et fixes en els títols de les peces, així que només puc parlar d’aquest darrer aspecte amb seguretat. En teoria, la influència confucionista és fer que el qin t’ajudi a ser millor persona en la societat: si toques el qin, i segueixes les regles del qin aleshores seguiràs les regles de la societat i seràs un bon ciutadà servint a la teva comunitat. La influència taoista és només seguir el tao: no et preocupes del món, si només segueixes el tao i vius una vida lliure i apropiada, això beneficiarà el món. Aquest tipus d’influència és difícil de descriure, i quasi impossible de quantificar.
AG: Molt bé, això és tot!
SS: Grans preguntes!
Després de l’entrevista vam continuar xerrant, de fet, vam xerrar durant tot el dinar, i també de camí de tornada cap a l’hotel, on en John ens va dir que ens ensenyaria el qin que havia portat per fer la conferència dimarts següent. Ens vam quedar impressionats al veure el qin, realment és un objecte d’art. També ens vam quedar impressionats en sentir com en John el tocava i en veure com ho feia. Realment el seu so i la forma de produir-lo és un art. Fins i tot, en John ens va permetre seure davant el qin i que toquéssim. Va ser fantàstic.
Ja no plovia feia estona. Tot i amb la pluja del matí, va ser un dia brillant. Gràcies John i Suzzane, i fins la propera!